Ridiculisme

El periodista Saül Gordillo, al llibre Sobirania.cat (Crea’t, 2014), dedica un capítol a explicar el fenomen del corrent independentista del ridiculisme, que reproduïm tot seguit amb permís de l’autor:

 

Sobirania.cat

 

Per als independentistes veterans a la xarxa no comportarà cap novetat, però atès que el creixement del sobiranisme ha estat espectacular els últims anys i que una bona part d’aquests nous simpatitzants pertanyen a un corrent d’independentisme més pràctic, potser econòmic, sensat i racional, allunyat de l’identitarisme i de la militància marginal dels anys 1980 o 1990, cal fer esment a la via ridiculista. El ridiculisme com a moviment independentista, molt vinculat a la internet dels inicis.

L’apunt del blog Ramblamunt, del 10 de desembre de 2012, titulat El ridiculisme com a doctrina, ho explica perfectament: “No fa pas gaires anys, declarar-te públicament independentista et situava en la més absoluta marginalitat política i social. Cap a mitjans de la dècada del 1990 i després de l’ensulsiada i el trencament dels anys 1980, si a més a més te’n declaraves situant-te al marge del llavors únic partit polític independentista amb representació al Parlament i intentaves explicar què era això (o les restes d’allò) del Moviment Català d’Alliberament Nacional a algú amb dos dits de front, el més habitual era que et prenguessin per un boig. (…) Doncs bé, si llavors ser independentista no era fàcil, poder llegir literatura independentista o sobre aquest ‘independentisme revolucionari’, era gairebé un miracle. Tot i això, hi havia qui s’ho prenia amb humor i a manca encara de programes de sàtira tipus Polònia, l’any 1996 apareix un breu i espaterrant assaig que posa en solfa la doctrina ridiculista d’alliberament. Un cos doctrinal pioner i que, anys més tard, altres iniciatives ridiculistes posteriors com el Dr. Cat, el Moviment Ridiculista d’Alliberament Nacional (Provisional) més conegut com a MRAN-P, o la gallega Via Anti-Colonial Activa (VA-CA), acabarien de polir, però que bàsicament pretenia que el colonitzador se sentís ridícul davant de l’ocupació i tingués ganes de perdre’ns de vista. En definitiva, representava l’accés a la independència per la via de l’expulsió. El llibre Cataconya. La via ridiculista d’accés a la independència (la Magrana) de David Duran ens explica com a partir d’algunes primeres accions aïllades empreses per uns pocs valents amb la intenció de desprestigiar Espanya en l’escena internacional i forçar la concessió de la independència per a Catalunya, un ampli Moviment d’Alliberament Nacional de caràcter ridiculista que es va estenent als Països Catalans com una taca d’oli mercès a desenes de cèl·lules dorments que es van desvetllant i que, a través d’una pràctica política i una metodologia a cavall entre la desobediència civil i les accions de gran impacte tipus les practicades anys enrere per la Crida a la Solidaritat, acabaran forçant a l’Estat espanyol a concedir-nos la llibertat per la via del cansament i el desgast.”

Però si volem fer el doble salt mortal, ens hem d’interessar pel concepte de ridiculisme invers, que trobem a Catigat.org: “Un dels productes més interessants de l’Escola d’Estiu Anticolonial 2003 a Aeropoli (Mani) va ser el descobriment delRidiculisme Invers. Es tracta simplement d’aplicar el ridiculisme a les potències colonials, destacant i utlitzant com arma tot allò que fa tuf a ridícul en les seves actuacions qüotidianes i que és molt, donada la tendència natural dels imperiets a ser patètics. Dos exemples clars: 1. Aznar té una foto del Perejil al seu despatx. Patètic, oi? Ridícul, no és cert? 2. Els soldats espanyols a Diwaniya van posar un toro d’Osborne a la seva base. Ridícul del tot. La pràctica del ridiculisme invers pretén donar el màxim de difusió a les actuacions ridícules de l’ocupant, per tal de desprestigiar-lo al màxim. Tot està previst: existeix fins i tot un Termòmetre Ridiculista Invers, que permet puntuar de l’1 al 10 l’acció ridiculista (una frase del Rajoy, una acció imperial especialment patètica, una bandera de 50 metres, fotos del parlament de Madrid…). Se seleccionen les millors i se’ls hi dona la més gran difussió, tal com es faria amb un acudit.”

Encara érem a l’època de la web i dels blogs, no ho oblidem. El periodista que millor coneix aquest món –carinyosament en diríem friqui– és Martí Crespo, que ha seguit de prop el ridiculisme i la “via barrilaire cap a la independència” de Catigat.org (Lliga Anticolonial) i l’MRAN-P. La Lliga Anticolonial del Dr. Cat va publicar un parell de llibres també referencials: Dr.Cat, esgarrapant a tort i a dret, i Descolonitza’t. Entre els anys 2005 i 2007 va funcionar la web ara desapareguda Ridiculisme.org –a Archive.org, hi trobem la pàgina–, on s’aplegava molta de l’activitat i d’aquestes campanyes. “El ridiculisme va ésser un corrent independentista que, en una època de pessimisme i militància dura i ortodoxa, optava per l’humor i l’enginy per a mantenir la flama i la moral. A través d’un sonadíssim i recordadíssim sopar ridiculista a la Farinera del Clot de Barcelona el 13 de juny de 2003, al qual van assistir David Duran (autor de la bíblia del moviment, Cataconya) i Francesc Ribera, Titot (autor d’Història de Catalunya al revés, també referencial), i amb l’aparició sorpresa de Pomada i en Josep Maria Cantimplora i l’Orquestra Cloratita, la Lliga Anticolonial del Dr. Cat i la Vía Anti-Colonial Activa (VA-CA) gallega (deixeble de la primera) van establir una estretíssima i fecunda col·laboració, que s’ha mantingut fins els nostres dies, tot i que a baixa intensitat i amb uns altres noms: als Països Catalans, amb el Dr. Cat i a Galícia, amb el col·lectiu Sei o que nos figestes… nos últimos 525 anos.”

 

Bíblies ridiculistes

 

En aquells anys, els joves internautes independentistes contaminats d’aquest esperit ridiculista es van dedicar a convertir en una icona el toro d’Osborne del Bruc (Anoia) i van fer accions com l’ocupació de les illes Medes en resposta a Perejil i l'”alliberament” de més bocins dels Països Catalans. Una derivació actual del ridiculisme és, per exemple, l’aparició cada vegada més nombrosa d’escamots Tió contra la figura del forà Pare Noel, o més anecdòticament els aficionats catalans a la selecció futbolística de Gibraltar. Però tornem al toro d’Osborne, perquè el 3 d’agost de 2007 Libertad Digital informava d’una de les habituals accions per tombar l’estructura del brau: “Una veintena de vándalos derribó este viernes el toro de Osborne de El Bruc (Barcelona), apenas una semana después de que la figura toril, la única que quedaba en pie en Cataluña, fuera instalada en este municipio de la comarca de Anoia. Un grupo independentista autodenominado ‘Hermandad catalana La Bandera Negra’ ha reivindicado en un comunicado la autoría de este acto vandálico.” Els fòrums de Racó Català –acne juvenil independentista a cop de píxel– i els tronats digitals de la dreta espanyola entraven en una espiral d’informació i debat sobre aquestes bretolades que pretenien convertir en accions patriòtiques d’un i altre bàndol.

Racó Català publicava el comunicat de la Germandat Catalana Bandera Negra. “(…) Avui, divendres 3 d’agost de 2007, després de tres hores de bona i dura feina, a les sis del matí el toro d’Osborne del Bruc ha caigut vergonyosament com un gegant amb peus de fang. La força i valentia conjunta d’una vintena de patriotes catalans ha vençut el gegant banyut espanyol que, amb els seus 18 metres d’alçada i 20 tones de pes, no ha pogut resistir la força i l’enginy d’uns valents catalans disposats a tot. El toro d’Osborne del Bruc ha caigut i, després, ha estat trepitjat, ultratjat i humiliat pels patriotes que l’han vençut mentre per l’horitzó sortia un sol de justícia. (…)”

Aquells anys i aquella internet han estat superats per tot el que s’explica en aquest assaig. Avui una bona part d’aquest esperit que pretén ridiculitzar l’espanyolisme, criticar els dirigents menys convençuts del procés sobiranista o simplement passar tota l’actualitat política pel filtre de la sàtira, la fina ironia o l’humor de sal gruixuda té la seva expressió més viva a Twitter. L’anonimat, els grupuscles, els trolls i els nicks d’aquesta òrbita han donat pas a una multitud de perfils de Twitter que piulen en clau sobiranista i ho fan com a fakes –falsificacions, la majoria de les quals deliberades, de tal manera que no busquen confondre amb la identitat real– o personatges curiosos i paròdies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s